| 
El Fòrum Social Mundial, la trobada altermundialista
que va nèixer a Porto Alegre com a resposta a la cimera
de Davos, ha arribat a la cinquena edició. Als Fórums
Socials Mundials hi ha de tot i d’arreu. Des de l’extrema
esquerra no reciclada que encara somnia amb una revolució
de tall socialista (marxistes, leninistes, troskistes i fins
maoistes) fins a l’esquerra socialdemocratitzada europea,
passant per grups indígenes, moviments socials de tot
tipus, sindicats, Ong’s, cristians de la Teologia de
l’Alliberament, estudiants, i com no, les patums del
moviment altermundialista. Els Galeano, Saramago, Ramonet,
Esquivel i fins el convers Mayor Zaragoza, a banda d’aportar-hi
la mística i la utopia imprescindible, són els
encarregats de legitimar intel•lectualment el nou moviment.
En el fòrum d’enguany hi va passar un Lula
que ja ha dit que qüestions com la reforma Agrària
o el negar-se a pagar el deute Extern, res de res. Que si
es barallen amb la banca i l’FMI, no sap que podria
passar. Aquesta moderació ha provocat una crisi interna
en el Partit dels Treballadors de Lula. L’aliança
entre una classe mitja benestant però conscient de
les desigualtats existents al país, i les corrents
internes de l’esquerra revolucionària que va
portar el PT al govern, està en perill. Els primers
diuen que no es pot anar més enllà i demanen
paciència; els altres que això no és
amb el que havien quedat si aconseguien el poder. També
hi va assistir ( faltaria menys!) l’inclassificable
líder Veneçolà Chaves, el qual després
de dir-li a Bush que no es posés nerviós, que
de moment no pensaven atacar Whasington, li va recomanar que
“si s’entestava a ser Superman, nosaltres seríem
la seva Kryptonita”. El Fòrum Social però,
no són ni els intel•lectuals místics ni
els líders polítics. El més important,
la força real del FSM, han estat les 2500 activitats
realitzades (tallers, xerrades, conferencies i debats) i els
155.000 participants inscrits ( i mots més sense inscriure)
que durant aquests dies han compartit coneixement, amistat
i discussió.
Molts comenten que tot això està molt bé
però que no hi ha una aplicació pràctica
del que es predica; que quina funció fa el Fòrum
i si pretén anar més enllà d’un
espai de discussió i reflexió alternatives.
Probablement, la força del moviment rau precisament
en aquesta manca de definició, que la fa difícilment
controlable. Amb tot, hi ha importants sectors que pensen
que cal passar de la reivindicació a l’acció,
que cal esdevenir un actor polític d’abast mundial
amb capacitat d’incidència. Però per això
calen estructures, amb alguna mena de direcció. I és
aquí on rau el problema ( o la solució): el
nou moviment altermundialització té com a elements
que l’identifiquen, la participació horizontal,
la recerca del consens per a la presa de decisions, i la manca
de lideratges, almenys de tipus formal (tampoc cal ser ingenu).
La nova esquerra emergent està escarmentada de internacionalismes
unificadors i vanguardies dirigents ja en desús. A
més, poc tenen a veure l’esquerra llatinoamericana
amb l’europea, per no parlar de la diferència
entre els catalanets que hi hem anat amb la Visa a la butxaca,
per si de cas, amb els soferts camperols dels Sense Terra,
llevat d’un determinat diagnòstic i uns principis
bàsics compartits. Mentre uns malden per aconseguir
el que nosaltres ja tenim ( necessitats bàsiques cobertes,
institucions fortes, estat del benestar, etc), a Europa, la
lluita per combatre l’apatia social, el consumisme galopant
o la manca de referents morals i ètics, són
importants en el nostre context, però ben diferents
a d’altres prioritats.
El fenomen de l’altermundialització no s’ha
d’entendre tenint en compte vells paradigmes ja caducats;
no és en absolut una reedició de cap nova Internacional
Socialista. Els FSM són una mena de Big Bang: una concentració
de forces i d’energia que explota repartint Kriptonites
en forma de valors i pràctiques polítiques,
que s’hauran d’adequar en cada context social
i polític, sense dogmes, apriorismes, fatalismes mesiànics,
ni encara menys solucions redemptores...que ja no colen. La
nova esquerra, almenys la d’aquí, hauria de tenir
clar que la teoria s’ha de construir amb la pràctica,
aprofitant l’experiència anterior però
sense repetir-ne els errors, amb humilitat i fortes dosis
d’imaginació. D’aquí l’èxit
de la sentència que ha aixoplugat a tantes persones
de trajectòries i cosmovisions diferents: Un altre
Món és Possible.
Una de les propostes interessants del FSM va en aquest sentit.
Es tracta de fer Fòrums Socials Locals per tal de traslladar
a cada racó de món l’esperit del FSM.
Al meu entendre, aquest és l’esperit i l’interès
de Porto Alegre, la traducció a lo local de totes les
energies globals que es concentren a les trobades altermundialistes.
Ricard Vilaregut
Llicenciat en Humanitats
rvilaregut@uoc.edu
|
