| 
Darrerament, administracions, institucions, associacions i
particulars, s’han llançat a celebrar, actes,
festes i festivals, multiculturals. Ara bé, quina és
la matèria primera ideològica a partir de la
qual construïm el discurs sobre multiculturalitat? Aquest
és tan positiu com sembla?
Primer vull aclarir que per a mi i per a l’antropologia,
cultura és tot allò que l’ésser
humà ha creat (des de la música a la ciència
passant per la gastronomia), per controlar la realitat i maximitzar
les seves probabilitats de supervivència. Cap tret
no és rellevant en ell mateix, sinó que ho és
en el context on s’utilitza i en relació directa
amb els resultats obtinguts o esperats. A diferència
de la ideologia que actua de la manera contrària.
Si examinem què hi ha darrere del discurs multicultural,
hi podem distingir dos trams d’un procés que
s’inicia en el racisme nazi i acaba en el relativisme
cultural. El primer constata l'heterogeneïtat de les
cultures, a partir d’un procés d’inducció
etnocultural patrimoni exclusiu dels estats-nació occidentals.
La raó és que amb la Revolució Francesa
passem de l’estructura política estat-noblesa-territori
a la d’estat-poble-territori. Es planteja la necessitat
de definir qui forma part d’aquest poble i qui en queda
exclòs. Si ho basem en estructures familiars (copiant
el model de la noblesa), l’estat acaba esclatant en
mil bocins, incomplint els seu propi projecte de pervivència
i creixement històric.
Cal doncs una definició, alternativa i moderna, de
pertinença a un Poble. Tot i l’intent de definició
física (sempre latent en el nacionalisme), els estats-nació
defineixen els límits a partir de marcadors culturals
induïts (llengua, història compartida, herois,
tradicions, roba, etc.). Marcadors que l’escola, una
nova institució situada per sobre de la família
i de les ètnies, transmet intentant crear així
un concepte de cultura nacional tancat i homogeni. Aquesta
creació és altament utilitària a l’hora
de diferenciar-nos dels altres; i de determinar qui és
ciutadà i qui no; i, doncs, qui té dret a una
pensió, a un contracte, a votar i ser votat, o simplement
a passejar tranquil pel carrer. Aquest procés de transmissió
cultural paragenètic fa que l’individu sigui
negre, català o moro pel naixement dins d’un
grup determinat. I no pugui decidir on s’adscriu ja
que els grups, el seu o el d’acollida, són els
qui ho decideixen. Així a l’escola, els fills
dels immigrats han de conservar les arrels d’origen,
quan l’origen és Catalunya, ja que són
nascuts aquí.
Un cas extrem seria el que passa als EUA on es defensa la
igualtat política dels ciutadans i es lliga les diferències
al multiculturalisme, fins al punt que podem legislar per
lluitar-hi (Lleis de discriminació positiva, quotes,
etc.), sense cap resultat apreciable. Aquest concepte està
ben arrelat a Catalunya, ja que encara és l’hora
que alguna festa "multicultural" demani el reconeixement
immediat de la ciutadania (amb els drets civils, polítics
i socials associats), només pel fet de ser ciutadà,
és a dir de viure i conviure en un lloc determinat,
drets que teòricament són universals i no es
poden negar a cap ésser humà per cap raó.
El segon enfocament és només cultural. Lliga
els substrats culturals anteriors i universals (família,
costums, etc.), amb les identitats funcionals que quotidianament
utilitzem per gestionar la realitat a la feina, a la família,
amb els amics i veïns, etc. Aquesta concepció
redueix qualsevol grup humà a una unió temporal
de projectes de futur (cultures) individuals i col•lectius,
indestriablement barrejats i que interactuen constantment
entre ells. És el que en diem Interculturalitat.
La interculturalitat pot ser realment el component bàsic
d’un discurs progressista sobre la convivència?
Ho dubto. Perquè en un procés intercultural,
qui jutja si una tradició es pot jutjar? Qui determina
que una diferència és acceptable o no? Si no
ho fa ningú o acceptem que, tal com va descobrir el
mateix Voltaire, tota ideologia és creació humana,
hem d’acceptar que no hi ha una resposta definitiva
que permeti aclarir quins valors poden conviure i quins no,
i acabem per caure en el relativisme cultural.
Remetre'ns a la Declaració Universal dels Drets Humans,
com a pre-condició, és un argument falaç
ja que d’entrada culturalment no són universals.
Però a més aquests drets ho són de l’individu,
i aquest no és res sense el grup, on s’ubica
per resoldre totes i cada una de les fases de la seva vida.
Ara bé, si el grup necessita d’un marcador cultural
que vagi en contra dels drets humans, què fem? No gaire
cosa més que destruir el grup, destruint el marcador
cultural, ja que tota reconversió des de fora és
impossible perquè afecta els materials constitutius
de la identitat i per tant de la imatge d’un mateix
a partir de la qual negociem la relació amb el món.
Com podem emergir del marasme de la interculturalitat i crear
un poble que gestioni el progrés, si veiem que cada
territori inclou múltiples projectes culturals?
L'única solució és acceptar que cada
territori, cada estat, cada poble en definitiva és
multicultural pel simple fet d’estar format d’éssers
humans no-clónics. Així que l'única manera
d’establir estructures de negociació dels conflictes
o dels canvis culturals, és l'existència d’unes
pre-condicions comuns i fins ara les més útils
són els drets humans.
Pre-condició que és ideologia, i només
és superior a una altra, en la mesura que ens ha demostrat
i demostra, ser la més útil per afavorir la
cooperació dels membres d’una societat, resolent
conflictes i garantint així el progrés de tothom.
La interculturalitat, doncs, seria viable en una societat
plenament anarquista, on tots els individus i tots els grups
es relacionessin de forma cooperativa i respectuosa. Ara bé,
pot funcionar aquest tipus de societat ara i aquí?
Estic convençut que la resposta contesta el dubte anterior.
La funció de l’Estat serà, garantir aquestes
pre-condicions que permeten funcionar i desenvolupar-se al
Poble, però com hem vist més amunt, l’Estat
ha d’anar molt més enllà del garantisme.
Ha d’aculturar (educar) cada generació en uns
valors i comportament determinats, per marcar els límits
culturals del poble que l’ha de gestionar, i defensar
així les pre-condicions de convivència necessària.
Acabem per caure novament en un discurs multicultural, i en
les contradiccions constants i profundes entre tots els actors
culturals, afectats directament en els seus materials de construcció
identitària (siguin individus, grups o el mateix estat-poble).
L'única solució, com diu l’antropòleg
Manuel Delgado, és en cada moment reflexionar sobre
qui sóc jo i qui és ell, sobre què negociem
i a quins acords arribem i per què. Jo afegiria, i
durant quant de temps. El temps és una variable essencial,
perquè jo i ell (siguin individus, grups o estats),
a l’interactuar, evolucionem i ens transformem, convertint
en obsolets els acords culturals del passat que han passat
a formar part de la nostra identitat. Just en el moment en
què l’hem de transformar.
Josep Sellarès
Antropòleg, exdirector de l'Escola Lliure
El Sol
Article publicat a Internet (http://www.laic.org/cat/espai/articles/17_03w.htm)
|
