| 
De tot el que he llegit des del 20 de desembre 2004 fins el
5 de gener del 2005, a banda del què fa referència
als efectes del tsunami a l'Àsia - l'article periodístic
que més m'ha impactat ha estat aquest : "El repte
del multiculturalisme", d'en Manuel Castells , publicat
al Periódico del diumenge dia 2 de gener.
No tant mediàtic com Chomsky o Pilger, Castells forma
part d'aquesta raça de periodistes que aconsegueix
fer-nos seguir creient en la premsa.
No necessita escriure tot un llibre ni tot un tractat per
aconseguir fer-nos reflexionar profundament sobre el tema
de la immigració, la diversitat cultural i les repercussions
que els fluxos migratoris tenen ja i tindran encara més
en el futur proper a les nostres societats europees.
"La relació entre diverses cultures obligades
a coexistir rep un tractament diferent segons països
i institucions. Un primer model, és el que anomenaré
nacionalista, per no dir xenofòbic, que caracteritza
països com Alemanya, Escandinàvia o el Japó.
El segon model és l'assimilacionista, típic
de França i al qual Espanya s'aproxima, on es tracta
d'acceptar la multietnicitat, però es rebutja el multiculturalisme,
perquè s'exigeix que els immigrants abandonin la seva
cultura i llengua i adoptin plenament la cultura de la societat
d'acollida.
El tercer és l'anglès, que accepta el multiculturalisme
però manté primorosament segregades les diferents
comunitats entre elles i respecte a la societat anglesa,
amb invisibles i eficaces barreres de classe i de pertinença.
El quart és el model nord-americà (...)"
Manuel Castells ho té clar. Segons ell, cal optar pel
model nordamericà, el que suposa l'acceptació
del multiculturalisme.
I ho expressa així :
"(...) Amb el temps, les cultures originàries
es transformen però no desapareixen en una cultura
única. Aquest model de diversitat cultural nacional
ha demostrat el seu dinamisme. (...)
I dóna l'exemple del que ha passat passa i passarà
a Califòrnia.
"En els pròxims anys, l'acceptació o el
rebuig del multiculturalisme, i la forma com es porti a terme
una o altra opció, constituirà potser el problema
social més important de Catalunya. Sembla poc realista
oblidar la personalitat pròpia dels que han arribat
I qualsevol forma repressiva de tractament de la diferència
serà caldo de cultiu d'extremismes entre minories que
se senten explotades." (...)
Castells continua, però crec que l'essència
del seu article rau en el tros que he citat (ja prou llarg,
però així evito desvirtuar de cap manera, em
penso, les seves idees.
Deia que l'article m'ha interessat força perquè
fins que no l'he llegit no m'havia plantejat el problema de
la immigració al nostre país, i de manera més
general a tota Europa, des d'aquest punt de vista.
I el fet que Castells proposi aquestes quatre categories-opcions
fa que "el problema" sembli més clar i més
senzill d'entendre... , només d'entendre, que no pas
de resoldre ....
Però ja està bé això d'entendre
les coses, oi?
Francament ... si m’haguessin proposat un joc, diguem-n'hi
una enquesta, on m’haguessin proposat les quatre opcions
d'una manera una mica ensucrada, crec que m'hauria decantat
a favor de l'opció que aboga per demanar als de vénen
de fora que facin a Roma el que fem a Roma.
Qualsevol persona amb una mica de cultura que s'ha desplaçat
a d'altres països i més encara si es tracta d'altres
cultures ja surt amb la idea que caldrà adaptar-se
a les normes de joc que imperen en el lloc de destí:
aprendre la nova llegua, respectar els costums i fins i tot
mirar de fer propis una i altres...
Això deu haver sigut així sempre i arreu mentre
el fenomen de la immigració ha estat controlat i no
s'ha desbordat...
Crec que estaria bé demanar a Manuel Castells que
seguís escrivint sobre el tema i l'anés matisant
com a mínim unes quantes afirmacions per a entendre
millor el què ens explica i el que proposa...
Es tan estrany posar-nos a la pell d'alemanys, escandinaus
i japonesos que pretenen retardar la sensació d'invasió
que experimenten en veure les quantitats de persones que arriben
de fora? Si per a Castells l'opció d'aquest estats
està tan allunyada del que sembla proposar com a bona
opció, potser caldria analitzar-la seriosament i des
de tots els punts de vista, oi? A mi m'agradaria llegir els
arguments.
No crec que el tema sigui multietnicitat versus multiculturalitat
sinó quanta immigració es pot encabir en quin
espai i durant quin període de temps a fi de fer que
la immigració sigui un factor positiu i favorable a
propies i estranys i no un problema d’enfrontament de
cultures, xenofòbies i reacismes.
Això és el tema.
M'ha sobtat força, però no m'ha escandalitzat
ja massa, després de tot el que hem vist durant les
últimes dècades, assabentar-me que la Gran Bretanya,
el "bressol de la democràcia", segueix sent
també el país paradigmàtic en hipocresia,
egoisme i tots els pecats capitals i venials del món.
Això de mantenir "primorosament segregades les
diferents comunitats, entre elles i entre la societat anglesa,
amb invisibles i eficaces barreres de classe i pertinença",
d'això, repeteixo, com se'n diu?
Tres o quatre dies després que El Periódico
publiqués l'article de Manuel Castells, el mateix Periódico
(o potser era La Vanguardia?) publicaven un altre article
on es deia que, efectivament , l'exèrcit britànic
havia desclassificat documents que demostraven que durant
més de 20 anys s'havia discriminat els ciutadans de
procedència hindú o pakistanesa, mitjançant
un anomenat factor D... per evitar la contaminació
de l’exèrcit...
Però això només és un exemple,
que dona una mica la raó a en Castells ... A mi m'agradaria
saber en pla voyeur i/o espieta, en què consisteixen
aquestes "invisibles eficaces barreres de classe"
.
Dit això, encara m'interessa més entendre on
es troben els inconvenients de la opció que defensa
França? No és potser en la mesura en què
la immigració fa esforços per a integrar-se
en la cultura d'adopció que disminueixen els problemes
entre cultures? Que no està prou estudiat aquest tema?
Tot el seu article, magnífic , té tanmateix
un defecte, i és al meu parer el de comparar coses
incomparables... Estats Units no rep una immigració
de cultura islàmica sinó de cultura llatina...
els hispans que al 2020 seran majoria a Califòrnia
potser canviaran la gastronomia i l'idioma majoritari parlat
a Califòrnia, però segurament no variaran completament
ni el sistema de valors i els referents religiosos d'aquell
Estat.
El problema a Europa, més que als Estats Units és
també el tema dels referents "occidentals"
en oposició als valors del món islàmic.
Ja m'agrada que es parli tan com calgui de la necessitat de
crear espais de diàleg i d'enteniment i de debat i
de construcció comuna de tot el que es vulgui.
Cal però també que el món islàmic
es desempallegui de la reputació que té de fonamentalisme
intransigent, traïdoria i antidemocràcia. I que
ho demostri amb fets evolucionant ell també en la mesura
en què se'ns demana a nosaltres que ens adaptem, entenguem,
admetem, i assumim...
Benvolgut Manuel Castells, espero de la teva emeritud de
la càtedra de la Universitat de Berkeley... que escriguis
uns quants articles més sobre el tema i que hi filis
més prim... molt més prim... perquè si
no, no avancem prou. Ja fa anys que sempre espero trobar-me
amb llibres i articles que ataquin realment el fons de les
qüestions, allò de la segona part de la història,
que sempre és la més interessant...
Estic fart i decebut d'apunts superficials i de retòriques
vàries...
I val a dir que no és el teu cas... per això
insisteixo: “el repte del multiculturalisme” és
un gran tema. Si us plau, continua escrivint que ens interessa
a tots.
Ben cordialment
Sani
Article publicat a Internet (http://www.lamevaweb.info/post/357/13250)
|
