HOME
Home
Menú Articles
Opinió
Urbanisme < Article anterior

El TAV a Lleida: molt més que una estació
Lola Rovira


El 1993 el Ministeri de Foment presenta a l'ajuntament de Lleida l'avantprojecte del TAV. Des d'un primer moment La Paeria té molt bona disposició a aquest projecte ja que estructura el futur de la ciutat al voltant d'aquesta nova infraestructura, tant és aixó que ja el 1995 l'integra en el Pla General. El projecte desperta gran interès i s'organitzen diverses consultes per tal de definir encertadament el disseny i el model de gestió. Així, doncs, des d'un inici l'ajuntament vol participar en el projecte. El 1997 s'aprova el projecte que a grans trets es defineix per una línia interior que aprofita el traçat i l'estació actuals, i per una línia exterior, l'anomenat by-pass, que permetrà el pas de trens sense aturada a Lleida.

Des de l'ajuntament es veu en el TAV l'oportunitat d'estructurar el futur urbanístic de la ciutat i el reforç polític i econòmic i de la capitalitat de Lleida dins la regió. No obstant també es veuen amb recel els impactes negatius d'una infraestructura així, és per això que presenta una sèrie d'al•legacions al projecte que es poden sintetitzar en dos punts: augmentar la permeabilitat tot cobrint part de les vies i resoldre el problema de l'efecte barrera del traçat actual, creant un nou centre i articulant millor el sector est de la ciutat, i per altra banda demana la previsió en el traçat del by-pass de la construcció en un futur d'una segona estació en que permeti el creixement de la ciutat cap a l'oest.

El ministeri no té en compte la dimensió urbana del TAV a Lleida. No és un problema exclusiu de la capital del Segrià ja que per l'administració central el TAV és una infraestructura que ha de salvar rius, ponts... i ciutats, i on Lleida és una parada més dins el recorregut. Així, doncs, des del Ministeri no s'ha permès la participació de l'ajuntament en el disseny i la gestió i el més greu, en una actitud de clar menyspreu no ha cregut ni tan sols necessari informar-ne. Això ha creat un escenari de confrontació.

Passats dos anys de l'aprovació del projecte el Ministeri encara no havia entregat el projecte a l'ajuntament. El juliol del 2000 La Paeria proposa la creació d'un conveni per tal de poder participar en les esmenes al projecte, la resposta del Ministeri és el silenci. El 5 de desembre i després de diversos intents de comunicació institucional l'ajuntament paral•litza les obres al•legant falta de llicència municipal. El GIF (Gestor d'Infraestructues Ferroviàries) presenta recurs dient que l'obra és d'"interès general". Finalment el 16 de gener el GIF lliura el projecte a l'ajuntament. Aquest és el punt d'inflecció en una relació on fins aleshores l'administració central havia obviat els agents locals. El 4 de juliol del 2001 es crea una comissió tècnica mixta per estudiar les peticions de l'ajuntament i realitzar el nou Pla especial de l'Estació. S'aconsegueix finalment el marc institucional necessari per tal de resoldre els conflictes de manera negociada.

Aquest episodi exemplifica la visió que ha tingut (i segueix tenint) l'administració central en la gestió d'una infraestructura de gran trascendència i potencial, però amb impactes negatius evidents. El Ministeri no ha tingut sensibilitat envers els agents locals que són els principals coneixedors de la realitat territorial i a la vegada els principals afectats per les obres. Manca d'interès pel diàleg que ha arribat al nivell de menyspreu. Però aquest episodi també demostra que els agents locals poden modificar i millorar el disseny i la gestió del TAV i sobretot poden fer que aquest sigui reconegut i identificat amb la realitat del territori amb resultats evidents. Es demostra, doncs, una vegada més que la visió global forçosament també passa per la visió local.


Lola Rovira



 

Amunt

L'Altraveu no comparteix necessàriament les opinions expresades en els articles publicats